I així un munt de preguntes que tothom té al cap, sobretot pares i professionals de l'educació.
A classe vam estar veient una conferència del Dr. Guillermo Orozco sobre com educar en la comunicació audiovisual. Ara us en faré cinc cèntims.
La gran majoria de la població som audiència dels mitjans audiovisuals, però no pel sol fet de ser audiència, significa que sabem ser-ho. Això passa perquè per ser una bona audiència, hem de tenir les competències comunicatives necessàries, i no les tenim.
El sol fet de veure una imatge, tot i que ens sembli molt simple, hi ha moltes maneres de veure-la. Creiem veure la imatge però hi ha coses que no veiem a simple vista (posicions de càmera, plans...). Aquestes coses es poden veure amb un entrenament de la vista, i per tant, amb un aprenentatge i una millor formació. Aquest aprenentatge, però, és molt lent.
Podem dir, perquè s'entengui, que la televisió, no és la realitat, sinó una mostra de la realitat, una representació, una tria. És essencial entrenar-se com a persona i com a societat per ser audiència i per ser crítics.
Parlem de l'educació en aquests mitjans audiovisuals. Hi ha dos actors principals en aquesta educació. La família i l'escola. La relació dels nens amb la televisió està mediada, encara que sigui per dèficit, per l'escola o per la família. O sigui, que els infants consumeixen interactuen amb pantalles controlats per la família i l'escola.
És una qüestió de responsabilitat. Els dos agents tenen com a objectiu educar, per tant, han de ser conscients d'aquesta gran responsabilitat. El que fem o no amb la família, incideix en les pantalles (en com i quan hi interactuem). Per posar un exemple, si la realitat de la família és dolenta, no hi ha cohesió, ni preocupació cap als fills (o cap als pares), els nens miren més la televisió, i a més, sense un adult al seu costat que li ensenyi a tenir un criteri.
En el cas de l'escola, si el mestre no pregunta ni està al corrent dels interessos dels joves amb pantalles, no pot intervenir.
Si no s'educa als nens i nenes a tenir criteri, la televisió o la pantalla es converteix en un referent per a ells.
Per tant, la família i l'escola han de treballar i lluitar perquè aquesta educació sigui significativa. Tot i això, també cal destacar que els mitjans de comunicació també tenen una gran responsabilitat en tot això, perquè encara que no sigui el seu objectiu, estan educant, tenen un efecte sobre la població, i més sobre la infantil i la juvenil. Estan obligats a ser responsables i han d'assumir la responsabilitat, estan educant!
Algun exemple per poder educar, perquè els infants vegin que la televisió no és tota la realitat, és veure un dels programes que van després d'una estrena de cinema. És molt positiu perquè es mostra la producció, les escenes tallades... En definitiva, es veu "la cocció" de la pel·lícula. Per tant, amb això, l'audiència s'adona que en tota la producció de la pel·lícula hi influeixen decisions del director, canvis d'actors, escenes que s'eliminen... El cas és que es veu alguna cosa més enllà de la pantalla.
Amb la innovació educativa, en l'àmbit tecnològic, s'està desaprofitant i despreciant el potencial que tenen els medis i la tecnologia. Es doten les escoles d'instruments perquè estiguin a l'accés dels nens, però no s'està pensant la perspectiva pedagògica amb el que els estem enfrontant. Si penséssim en aquesta perspectiva pedagògica, i no només en tenir els millors instruments i que estiguin a l'abast dels nens, s'aprofitaria més el potencial d'aquests medis.
La imatge sempre ha de ser un complement del mestre o del discurs, perquè si no és així, el mestre o el discurs perd valor que hauria de tenir.
No hi ha una lògica digital, la dotació d'ordinadors a les escoles no s'acompanya de reflexions pedagògiques lògiques. El ministeri no ho preveu. Si hi hagués, com s'ha comentat abans, aquesta reflexió i perspectiva pedagògiques, s'aprofitaria més el potencial dels mitjans. Es té la sensació que s'aprofita però no és veritat.
L'alfabetització digital i audiovsual és essencial pel desenvolupament de la competència comunicativa mínima. Cal tenir en compte també, alhora d'educar digital i audiovisualment a les noves generacions, que aquestes s'adapten més ràpid als canvis perquè tenen la ment més oberta. Per educar, s'han de dissenyar pedagogies per saber si han estat o hem estat alfabetitzats digital i audiovisualment.
En conclusió, com heu pogut llegir, ens falten molts passos per fer abans de poder ser una societat alfabetitzada audiovisualment i digitalment. Cal que quedi clar el concepte que saber fer funcionar les noves tecnologies o ser audiència de la televisió o les pantalles, no ens converteix en persones alfabetitzades. Cal un aprentatge molt important per poder arribar a ser crítics.
Per això, és molt important educar en la competència comunicativa, perquè si no, no veiem el llenguatge, no el sabem interpretar.
A casa, la família, a vegades fem comentaris que sense adonar-nos-en, fan de mediadors. Per exemple, mirant un reality show o un programa de televisió "basura", comentar "Apa aquí, quines tonteries que fan!" Amb això, es desprestigia i perd valor aquell programa pel nen que tenim al costat. Deixar sol un nen davant la televisió és molt dolent i no en som prou conscients.
La televisió ha canviat la manera de relacionar-nos per ensenyar-nos una realitat que no existeix. O sigui, ens imaginem coses que no són veritat, per això, molta gent té la sensació que la seva vida és un fracàs, perquè no s'assembla en res al que li han ensenyat a la televisió.
En definitiva, penso que com a mestres hem d'estar al dia de totes les sèries i del que miren els nostres alumnes, i com a pares, el que miren els nostres fills, per poder ser bons mediadors.
Si ens aïllem de la responsabilitat de fer de mediadors, no els estem ajudant, simplement deixo que l'únic referent del nen sigui la pantalla o la televisió. A més, últimament fan sèries juvenils i infantils que transmeten idees tradicionals, valors que no existeixen i ho perpetuen. Per exemple, masclisme, racisme, i tot tipus de discriminacions.En resum, hi ha programes que perden el respecte cap a les persones, i el que tenen aquests programes és que enganxen. Per això, el paper de l'escola i la família és cabdal, han d'estar molt presents, no per censurar, sinó per educar i comentar.
Hem vist que la televisió i les pantalles tenen un paper molt més important del que ens pensem a vegades.
Per saber-ne més...
Us passo aquí un anunci que vam passar a classe, perquè veieu quins valors transmet... Hem de pensar que aquest anunci el veuen nens i nenes molt petits. Si creixen amb aquests valors des de ben petits, no vull imaginar quin tipus de persones seran quan siguin grans si no han tingut bons mestres o una bona família que els ha educat perquè s'adonessin que aquests valors són completament falsos. A veure què n'opineu...
Què us ha semblat?? Fort eh?? Transmet valors totalment tradiconals i masclistes. Les dues últimes frases: "Hueles a barbie, muñeca" i "Es que huelen tan bien..." són molt i molt extremes.
També s'ha de dir que hi ha anuncis que no són tan extrems i que transmeten valors diferents, però que aconsegueixen el seu objectiu, fer que el producte que anuncien et sembli atractiu.
Us en deixo un parell que a mi m'agraden, el primer de Coca Cola, i el segon de la Marató de TV3. La veritat és que a mi aconsegueixen emocionar-me.
Coca-Cola- Estás aquí para ser feliz
La Marató de TV3, any 2010
Fins aviat lectors!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada